Cap a una Catalunya independent...què parlara xinès!?



No fa falta recorre a les estadístiques –per altra banda falsejades en la majoria de casos– per saber que Catalunya ha esdevingut un dels llocs on es concentra més la immigració. Les raons són principalment socio-econòmiques. Qualsevol de nosaltres sap quants locutoris, donerkebabs i basars hi ha al nostre barri. A les platges venedors ambulants de moltes diferents nacionalitats ens ofereixen des de ulleres de sol fins a massatges.

Però no vull que els meus lectors pensin que això és un d'aquells escrits malgirbats que parlen en contra de la immigració. tots sabem els molts beneficis que ens ha proporcionat i com n'és de necessària. Gràcies a això La República popular de la Xina està estenent la seva economia de manera gairebé miraculosa (donada la situació mundial) i nosaltres hem après que cal respectar el seu sistema polític a tots el nivells perquè està justificat pel valor mes gran; gràcies al finançament de països àrabs com el de Qatar, continuem tenint Barça, perquè si fos pels de casa...; un Barça compost, recordem-ho, per argentins, senegalesos, holandesos...i potser calcun espanyol...ara no ho recordo ... Bé! el que vull dir és que per ser independents ja ha quedat demostrat que el pas mes important es desterrar absoluta y definitivament l'espanyol de la nostra cultura però això no vol dir que no puguem ser bilingües ara bé, hauriem de triar aquesta segona (o primera?) llengua en funció d’un criteri en que tots hi estiguem d'acord i crec que aquest és el de “el millor postor”.

És clar que també hi ha el de “la majoria” però aquest ja es més dubtós si més no per aquells que passem per davant d’una escola o institut a les hores de sortida i sentim les moltes corrues de nanos que tot fent ranxo a part –res de més natural, és clar– parlen els diferents idiomes que ja comencen a sonar-nos tant familiars. El marroquí o l'urdú, el xinès o el romanes, totes son bones opcions donada la gran presencia que tenen ja a la nostra terra. L'anglès que semblava voler acaparar-ho tot comença a no ser una bona opció. Recordem la consigna: mentre no s'hi hi parli castellà tot sortirà bé i independència serà nostre.

La propera vegada que agafi un taxi i s'hi senti una emissora en castellà exerciré el meu dret de català i l'hi demanaré, tant amablement com pugui, al taxista que l'apagui i és que la veritat ja començo a tenir ganes que com a les ciutats civilitzades, per exemple New York, s'hi senti a les ràdios dels taxis música de Bolliwood. Ja fa tant casolà! En canvi sentir la ràdio en una llengua  que per entendre-la haig de gastar els diners dels altres en intèrprets com es el cas del castellà... hem venen esgarrifances només de pensar-ho.

És clar que no tot són flors i violes, sembla que a certs llocs els nigerians i els gitanos no es porten del tot bé i és clar això fa que a casa nostre hi hagin llocs on tenim prohibit entrar perquè s’han hagut de fer els seus propis “guetos” –barris sencers – on no deixen entrar a ningú, però es tant per la seva pròpia seguretat com per la nostre. i és que la convivència s'ha de anar  fent dia a dia; la gent de poca paciència creu que quinze o vint anys són prous perquè hi neixi l'entesa. A més hem de pensar que cada mes hi arriben uns quants centenars de nous que, a banda de els seus problemes particulars com patir un munt de malalties tropicals altament contagioses no en saben ni un borrall de la terra la qual venen a beneficiar tant però això sí, molts arriben portant samarretes del Barça per fer-se més simpàtics i així estovar les nostres mostres d'intolerància. N'hem d'aprendre tant d'ells!

El destí de Catalunya és ser independent, això es innegable i, encara que no se si viuré per veure-ho, m'agradaria saber quin idioma, castellà mai!, parlarem a les hores. Es realment emocionant.
Visca Qatarlouniya independent! (haaai, aquest corrector ortogràfic...com es nota que es espanyol).